a-ha és una banda noruega formada a Oslo el 14 de setembre de 1982. Està integrada per Morten Harket (vocalista), Magne Furuholmen (teclista) i Paul Waaktaar-Savoy (guitarrista).
El 1976, Paul i Magne van formar la seva pròpia banda dita Bridges. Van llançar un LP amb poca acollida i problemes posteriors van fer que se separessin. Van adonar-se que els hi feia falta un vocalista i es van posar en contacte amb Morten Harket, en aquell moment, cantant d’una banda d’Oslo anomenada Soldier Blue. Però aquest no accepta la proposta. Paul i Magne ho tornen a intentar sols marxant a Anglaterra el 1982, però sis mesos després tornen a Noruega per la falta d’èxit i diners. Allí contacten de nou amb Morten i aquest cop accepta.
Els inicis d’a-ha van ser a la cabanya dels pares de Paul a Nærsnes on hi van gravar 9 demos per portar-les a Londres. Un cop a Londres van haver de patir, i fins i tot van haver de tornar una temporada a Noruega per fer diners, però finalment van anar als Rendezvous Studios de John Ratcliff per gravar cançons. Amb dues cançons en van tenir prou perquè els presentés al seu mànager. Després de moltes sessions de gravació, a-ha va aconseguir firmar amb Warner Brothers el desembre de 1983.
El 1984 van treure el seu primer senzill, la primera versió de Take on me, però llavors no va tenir molta acceptació. Es fa una nova versió del tema però tampoc acaba d’agradar. Sabent que el tema era potent, van decidir fer un vídeo molt treballat i amb una tècnica innovadora que barreja escenes reals amb escenes animades en blanc i negre, com un còmic. El vídeo es va convertir en un fenomen internacional i va guanyar, el 1986, 6 premis MTV. El vídeo porta a la cançó als primers llocs de les llistes en nombrosos països i va vendre més de 9 milions de còpies.
Gràcies a Take on me, a-ha llança el seu primer àlbum Hunting high and low el 28 d’octubre de 1985. Va vendre 10 milions de còpies i va estar al capdamunt de les llistes de diferents països. El 1986 el grup guanya vuit de les onze candidatures dels premis MTV, sis per Take on me i dos per The sun always shines on T. V.. També van ser nominats pel Grammy com a millor artista revelació, però se’l va endur Sade. El 3 de juny de 1986 van iniciar la seva primera gira a Perth, Austràlia.
El 6 de setembre de 1986 van treure el seu segon àlbum, Scoundrel Days, que tot i que va tenir èxit, no va aconseguir les mateixes vendes que el primer.
El 19 de gener de 1987 John Barry, principal compositor de les pel·lícules de James Bond, contacta amb a-ha per col·laborar en la cançó de títol, The living daylights, el mateix que el film. Es van fer dues versions del tema, una amb modificacions de Barry que va ser l’oficial de la pel·lícula i que es podia trobar a la banda sonora i una altra més de l’estil d’a-ha, que es va incloure al tercer disc del grup.
El maig de 1988 van treure el seu tercer àlbum d’estudi, Stay on these roads, que va ser acompanyat d’una gira i varis senzills amb els seus vídeos musicals.
East of the sun, west of the moon és el quart treball d’a-ha, llançat l’octubre de 1990. Inclou el tema d’èxit Crying in the rain i el grup fa una doble gira: a Europa i a Amèrica del Sud. Va ser precisament durant la gira per Amèrica del Sud quan a-ha aconsegueix un rècord Guinness mundial a la major audiència de pagament, ja que 196.000 persones van veure en directe al grup noruec a l’estadi de Maracaná, a Río de Janiero, l’any 1992.
El novembre de 1991 va sortir un recull, Headlines and deadlines. Aquest recull va succeït d’una època de senzills i vídeos musicals que no va agradar molt al grup. Van començar a tenir problemes entre ells i això es va veure reflectit en el següent àlbum, Memorial beach (1993). Amb tot, la banda va fer una gira per Europa, Sud-àfrica i el Líban.
El 1994 a-ha grava la cançó Shapes that go together, patrocinadora dels Jocs Paraolímpics celebrats a Lillehammer, Noruega. Després del seu últim concert el 19 de juny de 1994 a Rússia i tot i estar component un nou disc, el grup se separa i els seus membres comencen les seves respectives carreres en solitari.
a-ha va ser convidat a tocar en el concert del Premi Nobel de la Pau i el grup va acceptar. Després d’això van decidir tornar a unir-se i van treure un nou àlbum el 2000, Minor earth/Major sky. Aquest disc va tenir molt d’èxit i el grup va treure un DVD d’un dels seus concerts a Oslo titulat Homecoming: Live at Vallhall.
L’abril de 2002 surt Lifelines, que arriba a ser disc de platí només dos dies després del seu llançament. El 8 de juny comença la gira Lifelines World Tour. Es van gravar les darreres sis setmanes de la gira i d’elles se’n va extreure l’àlbum en directe How can I sleep with your voice in my head.
Entre 2003 i 2004 a-ha fa una parada i els membres del grup, excepte Morten, treuen un treball en solitari. Durant aquest període també es publica una biografia de la banda escrita per Jan Omdahl, The swing of things, que inclou un CD amb demos i cançons molt antigues i un àlbum recull, The singles 1984-2004 que celebra els 20 anys d’èxits del grup.
El novembre de 2005 llancen Analogue i fan la gira Analogue Tour. Després d’això van tornar a dedicar-se als seus projectes en solitari entre 2007 i 2008.
El gener de 2009 Take on me va ser escollit com el tema noruec amb més èxit dels últims 50 anys. El 24 d’abril van llançar per internet i per les ràdios el primer single del nou àlbum, anomenat Foot of the mountain. El disc, amb el mateix nom va sortir entre finals de juny i començaments de juliol depenent els països. Van organitzar una gira d’aquest disc i un cop finalitzada, van anunciar que se separarien definitivament el desembre de 2010. Però abans, van anunciar una gira de comiat, la Ending on a High Note, que els mantindrà ocupats tot el 2010.
